1977- 1980:
Els inicis
Abocat ja de ple a la pintura, Ventós inicia la seva carrera professional guiat per la més elemental intuïció. És un autodidacta; un pintor jove, rebel, obert a la descoberta, disposat sempre a aprendre, i lliure; fonamentalment lliure. L’obra d’aquests primers anys és d’una impetuositat visceral; un voler reflectir, tot d’una, sense miraments ni pauses, una interpretació fantàstica i crítica d’una realitat, potser massa temps reclosa.

 

1980-1990:
La reflexió i el símbol
Però a mida que va avançant, se li fa necessari posar ordre a tot aquell terbolí d’emocions i sentiments. Poc a poc s’incorpora en els seus treballs la que serà ja una constant en la seva evolució com artista: la reflexió permanent cercant la síntesi, la més elemental sotilesa. En una clara tendència ja cap el constructivisme exposa, a Galeria Trece (Barcelona 1980). En aquest treball, Ventós, introdueix un altre element que serà present en tota la seva obra: la utilització del símbol (en aquest cas el naip) com a principi substancial del seu llenguatge

Una geometria diferent
Després, el mar; les barques, els collages amb fusta, i sobretot el color; uns colors mediterranis, nets, transparents...I de tant en tant, alguna rauxa figurativa reivindicant la marina des de mar (“Viatge imaginari” Galeria Cadaqués, Fundació Miró, 1984, acompanyat de poemes de Joan Simó, una col·laboració que s’anirà repetint en altres treballs ). En els nous quadres de Lluís Ventós s’evidencia una certa geometria (que amb el temps prendrà consistència com un tret característic de la seva pintura) amb uns delicats punts de fuga, suggerents, vivencials: una aportació personal i íntima que trenca les normes sovint establertes en l’art concret, afegint-li una humilitat allunyada de qualsevol dogmatisme.

Noves formes d’expressió: escultura amb vidre, ferro...
És aquesta una època intensa. Les exposicions sovintegen (Lleida, Port de la Selva, Sitges, Barcelona, Madrid, Florència, Eivissa, París...), però Ventós no atura el seu neguit per experimentar noves formes d’expressió. Ha descobert ja el vidre i això li ha permès endinsar-se en un nou món. S’implica profundament en els rituals de la transformació de la matèria. (“Maresia” – vidre - 1982, 1983... “Els vents” – ferro - 1989...)

 

1990-2005:
L’emoció, la vivència, com a vehicles de comunicació
A finals dels anys 80, a Catalunya, coincidint amb un alt nivell d’especulació en el món de l’art, s’inicia una forta crisi en aquest sector. En aquest context, Lluís Ventós es replanteja a fons el seu paper en una dinàmica de la qual sempre ha intentat defugir. Veu clar que cal precisar els objectius i establir els mitjans adequats per assolir-los. I el Ventós intuïtiu, el Ventós inconformista, en un procés de maduració personal, retorna a les arrels i s’aferma a la convicció de que, fonamentalment, el que cal es transmetre vivències, emocions reals, properes. I de la mateixa manera que l’admiració per la figura del mestre d’aixa el predisposà a treballar amb la fusta, i la tradició familiar en el sector de la perfumeria l’influí en la seva experimentació amb el vidre ( reivindicació no manipulada del disseny en el camp de la perfumeria – Maresia III, Maresia IV, homenatge a René Lalique -), ara, la intuïció – l’eterna intuïció – i la fidelitat als orígens, el porten a recuperar un dels seus mites de l’adolescència: el relat de Thor Heyerdahl sobre l’illa de Pasqua.